Les eleccions del passat 27 de maig al Figaró van tenir un clar guanyador. La CAF, no només va guanyar les eleccions en vots i en regidors sinó que va ser l’única força que va millorar els resultats de l’any 2003, obtenint el doble de vots que el PSC, més del doble de vots que ERC i el triple de vots que CiU. Només 3 vots van separar a la CAF d’obtenir la majoria absoluta.
Els tres partits minoritaris han arribat a un acord per actuar units a l’oposició, deixant el govern en minoria. Òbviament, aquest pacte contra-natura és un pacte per necessitat. Els mals resultats electorals de tots tres grups els han situat en una posició de debilitat tant gran que només unint-se han pogut agafar una mica d’oxigen.
La CAF vol formar un govern estable al Figaró i continuarà treballant per aconseguir-ho. Fins avui, hem estat buscant acords amb les tres formacions de l’oposició i, de moment, cap mena d’acord ha estat possible. Vam oferir a CiU entrar al govern abans de l’investidura, i no ho va acceptar. Després de la investidura vam trucar a ERC per oferir-los el mateix. Aquests es van negar a reunir-se amb nosaltres i ens van adreçar al portaveu del PSC, que havia estat nomenat únic interlocutor del pacte tripartit a l’oposició. Així que ens vam adreçar al PSC i els vam oferir entrar al govern amb la regidoria d’hisenda i la de societat de la informació. Tampoc ho varen acceptar. Totes aquestes ofertes de la CAF continuen vigents.
No entenem quin sentit té un pacte a l’oposició. Pactar per governar vol dir buscar acords per construir, per fer avançar el poble. Pactar a l’oposició l’únic sentit que té és el de pactar per destruir, per frenar l’acció de govern. En aquests moments tots els partits de l’oposició podrien pactar per construir, però ho rebutgen. També es podrien mantenir a l’oposició i forçar el govern per aconseguir desenvolupar el seu programa. Però no; de programa ningú en vol parlar. Tots tres renuncien a aconseguir coses pel poble a canvi de tenir un suport fidel dels altres dos membres del pacte a l’hora de frenar l’acció de govern.
El Ple de divendres passat ens evidencia el que ja intuíem en les negociacions: aquesta oposició no té cap intenció de ser constructiva. Si no és així, no entenem la seva negativa a aprovar les retribucions a l’Alcalde i la 1era Tinent d’Alcalde. Ho podríem entendre si el problema fos de costos, però resulta que amb els costos ja hi estan d’acord. Es veu que el gran problema és que la retribució (25.000 € a l’any) es reparteixi a parts iguals entre dues persones. Quin és l’argument que hi ha darrera d’aquesta posició sinó és el de dificultar que el govern pugui funcionar? No entenem què hi guanya el poble amb aquesta posició.
No deixar que un govern s’organitzi lliurement no només és una ingerència a les potestats del propi govern sinó que és una manera clara d’impedir que un govern pugui treballar. Fruit d’aquesta situació, a dia d’avui a l’Ajuntament de Figaró ni l’Alcalde ni cap altre regidor poden dedicar-se amb temps i energia a governar. Entenem, doncs, que el boicot al govern es implícitament un boicot al poble.
Divendres vinent tindrà lloc el segon Ple d’aquest mandat, en el qual s’abordaran temes de cabdal importància pel futur del Figaró. Entre aquests destaca l’aprovació de l’Agenda 21 i la sol·licitud del préstec previst per fer front a les obres del nou Casino. Veurem si l’oposició ha reflexionat i es decideix a actuar amb responsabilitat, pensant en el poble, o si continua posant pals a les rodes. En aquest darrer cas, de nou, el perjudicat serà el municipi: si no s’aprova aquest préstec haurem d’aturar les obres del Casino. Resulta evident que, amb aquesta oposició, el futur del Figaró està penjant d’un fil.
